Cardiopaties i patologies relacionades

 

1. Introducció

 

El cor és un òrgan muscular buit que s'encarrega de fer arribar aliment i oxigen a totes les cèl.lules del cos, bombejant la sang. Es troba dividit en quatre cavitats pels tabics interauriculars i interventriculars. Aquestes cavitats són dues aurícules i dos ventrículs. El cor es troba al mediastí, que és l'espai en forma de cavitat que hi ha al pulmó esquerre.

El MIOCARDI és més gruixut als ventricles. El sac que envolta el cor s'anomena PERICARDI, i es troba dividit en dues parts: el PERICARDI VISCERAL, que és la part interna, i el PERICARDI PARIETAL, que és l'externa. L'espai que els separa s'anomena ESPAI PERICARDIC. A les parets dels ventrículs hi ha els músculs papil.lars, que es troben units a les vàlvules auriculoventriculars per les cordes tendinoses.

 

 

La pressió màxima s'anomena SISTOLICA perquè el ventrícul es troba en sístole i hi ha més pressió. La pressió mínima és la DIASTOLICA perquè el ventrícul es troba en diàstole i hi ha menys pressió. La freqüència cardíaca es troba regulada pel sistema nerviós autònom (SNA), pel sistema nerviós simpàtic i el parasimpàtic, però només es limiten a accelerar o alentir el ritme cardíac. El sistema de conducció cardíac és automàtic. El cervell envia els senyals elèctrics a determinats punts a cada batec.

 

 

Els símptomes generals de les malalties cardíaques són:

-Disnea

-Dolor toràcic: augmenta amb l'esforç, no es troba relacionat amb els moviments respiratoris, no és puntual sinó opressiu, s'irradia cap el braç i els dits, tenen lloc palpitacions i solen aparéixer per causes emocionals, per un transtorn del ritme cardíac o per una malaltia del sistema (hipertiroidisme).

-Síncope: pèrdua brusca del coneixement.

 

2. Insuficiència cardíaca

 

Fallada del cor en la seva funció com a bomba, deixa d'enviar el volum de sang cap a l'organisme, la sang s'estanca i no pot circular. Existeixen tres tipus:

2.1. Insuficiència cardíaca esquerra

Falla el ventrícul esquerre. S'acumula sang al pulmó i disminueix el rec sanguini a nivell perifèric. Els símptomes deguts a la manca de rec sanguini són: debililat i fatiga, ja que disminueix l'oxigenació a nivell general; si la persona és molt gran, la disminució de rec cerebral produeix confusió, pèrdua de memòria, somnolència i desorientació; oligúria (menor quantitat d'orina); pèrdua de pes degut a la pèrdua de massa muscular. Els símptomes respiratoris degut a l'acumulació de sang al pulmó són les disnees (dificultat de respirar).

L'edema agut de pulmó és l'acumulació massiva de sang als alvèols i els símptomes són: sensació d'ofec; sudoració; pal.lidesa; fred; estat cianòtic (coloració blava); tos: amb expectoració sanguinolenta (hemòptisi); respiració que sona com una cassola bullint.

2.2. Insuficiència cardíaca dreta

Falla el ventricle dret. Els símptomes són deguts a una disminució del retorn venós; per tant, es produeix un estancament de sang. Els símptomes són: edema a les extremitats inferiors, que és bàsicament nocturn; hepatomegàlia (el fetge augmenta de mida, degut a l'estancament de sang a la vena cava superior); esplenomegàlia (melsa que ha augmentat de mida); ascitis (acúmul de líquid a la cavitat peritoneal; el peritoneu és un teixit que envolta totes les vísceres abdominals; és una zona molt irrigada i el seu drenatge, com no pot ascendir al cor, augmenta la pressió a les venes i surt plasma a l'espai peritoneal); vessament pleural (la pleura és la capa que envolta els pulmons, molt rica en vasos. Si falla el ventrícul dret, els vasos que drenen la pleura augmenten de pressió i surt plasma a l'espai pleural); anasarca (edema generalitzat).

2.3. Insuficiència cardíaca congestiva

Fallen ambdós ventricles.

 

3. Cardiopatia isquèmica o isquèmia coronària

 

La ISQUEMIA és la manca local i temporal d'oxigen, i una eliminació insuficient dels metabolits deguda a una disminució de la perfusió (quantitat de sang que arriba a un teixit), podent arribar a la necrosi (mort cel.lular). La causa més freqüent és l'aterosclerosi.

L'ATEROSCLEROSI és un envelliment de les artèries, s'endureixen. S'altera l'endoteli vascular i hi ha una infiltració lipídica anomenada PLAQUES D'ATEROMA; també poden existir ulceracions, hemorràgies, calcificacions, i la llum de l'artèria queda reduïda. Existeix patologia quan la llum del vas es redueix a un 75%, ja que si disminueix la llum, s'origina una manca de perfusió als teixits i, per tant, manca d'oxigenació; o bé quan la lesió del vas és extensa.

Els factors que afavoreixen l'aterosclerosi són: l'hàbit de fumar, la hipercolesterolèmia, la hipertensió arterial, l'estrés emocional, la diabetis, la manca d'exercici físic i la predisposició familiar.

Les manifestacions clíniques d'una cardiopatia esquèmica són: dolor de tipus opressiu i retrosternal (darrere de l'estèrnum) i sensació de mort imminent; nàusies i mareig; hipertensió en el moment de la crisi; arrítmia; taquicàrdia; alteracions d'auscultació cardíaca.

A l'electrocardiograma apareix una ona Q a una posició equivocada quan existeix necrosi, i indica qua hi ha hagut un infart. La isquèmia s'enregistra si el segment ST es troba aixecat, si les ones T són massa altes o si les derivacions de l'ona T són més profundes o es positivitzen.

Quan es realitza una radiografia per introducció de radioisòtops que es fixen al teixit del cor, les cèl.lules afectades per la isquèmia no són observables.

Es pot realitzar una arteriografia, consistent en una injecció d'una substància contrast a una artèria per tal de poder observar mitjançant una radiografia la permeabilitat del vas.

3.1. Angina de pit (angor pectoris)

Es caracteritza per un dolor precordial (regió del tòrax davant del cor), degut a una hipòxia relativa del miocardi (no existeix necrosi, només isquèmia). El dolor és de tipus opressiu amb una irradiació característica cap el braç esquerre o la mandíbula. Es de curta durada i millora amb el subministrament de nitroglicerina. Sovint és assimptomàtic.

3.2. Infart de miocardi

Es produeix quan la isquèmia ocasiona lesió irreversible al teixit miocàrdic. Els factors de risc són la hipertensió, la hipercolesterolèmia, l'hàbit de fumar, la manca d'exercici físic, la obesitat i l'estrés.

La clínica consisteix en dolor retroesternal amb la irradiació característica i duració mínima de 30 minuts, sensació de mort imminent, es pot acompanyar de signes vegetatius (són els que fan referència al sistema simpàtic i parasimpàtic, i inclouen marejos, vertígen, etc.).

A l'electrocardiograma apareix una ona Q en la modelació on no li pertoca.

Es pot realitzar una gammagrafia amb pirofosfat de tecneci.

A l'analítica s'observa:

3.2.1. CPK: Creatinofosfoquinasa. Es un enzim que no només augmenta en les lesions del cor, sinó també es poden trobar en les lesions del pulmó, el cervell i la tiroides. Per tant, es determina una part d'aquest enzim que és específica del múscul cardíac: l'ISOENZIM MB DE LA CPK. El primer augment de les CPK es produeix a les 4 hores de l'infart i el pic màxim és a les 12-18 hores, acostumant a desaparèixer entre els 2 i 4 dies.

3.2.2. LDH: Lactatdeshidrogenasa: Enzim que també pot trobar-se augmentat en altres processos: afectació del fetge, ronyó, pulmó, musculatura esquelètica i hematies. S'ha de buscar una part que sigui específica del cor: es mira el quocient LDH1/LDH2 (ja que existeixen 5 enzims LDH). L'augment s'inicia entre 48 i 82 hores després de l'infart, que coincideix amb el pic màxim, i desapareix més tard, sense temps determinat.

3.2.3. SGOT: Transaminasa glutàmic oxalacètic: També pot trobar-se augmentada en patologia de fetge, començant a augmentar a les 12-48 hores, disminuint molt ràpidament.

 

4. Valvulopaties

 

Són malalties de les vàlvules cardíaques, quines causes poden ser: congènita o reumàtica (la febre reumàtica és una infecció produïda per l'estreptococ beta-hemolític del grup A, que afecta a les vàlvules cardíaques).

4.1. Estenosi mitral

La simptomatologia és de tipus retrògrada que afecta als pulmons. Els símptomes venen donats per l'acúmul de sang a l'aurícula esquerra i, com a conseqüència, s'acumula a nivell pulmonar: disnea (dificultat respiratòria); tos; infeccions respiratòries concurrents com a conseqüència de l'acúmul de sang que és focus d'infecció); hemòptisi (tos sanguinolenta); embòlies a nivell cerebral, renal, intestinal i extremitats.

4.2. Insuficiència mitral

En el moment de la sístole ventricular, la vàlvula no tanca bé i hi ha un refluxe cap a l'aurícula. Les conseqüències hemodinàmiques -és a dir, de la circulació de la sang- són: augment de la pressió en l'aurícula esquerra i augment del volum sanguini a nivell dels ventricles -en la següent sístole auricular passa al ventricle -el volum normal més el refluxat-.

4.3. Estenosi aòrtica

Es produeix una obstrucció a la sortida de la sang deguda a una alteració de la vàlvula i l'àrea de sortida es fa més petita. El 50% de les estenosis aòrtiques són congènites i un altre percentatge pot ser per febre reumàtica o per involució senil.

L'estenosi aòrtica es manté assimptomàtica durant molt de temps, i quan dóna clínica, presenta: insuficiència cardíaca esquerra; angina de pit; infart de miocardi perquè s'hipertròfia el múscul cardíac i les artèries coronàries no irriguen suficientment, produint isquèmia; finalment, mort súbita.

4.4. Insuficiència aòrtica: La vàlvula semilunar aòrtica no tanca bé i, per tant, durant la diàstole ventricular haurà un refluxe de sang de l'artèria al ventricle. D'aquesta manera, el ventricle rep dos volums de sang durant la diàstole i, per tant, s'hipertròfia i provoca una insuficiència cardíaca esquerra. Acostuma a ser assimptomàtic durant molt de temps, manifestant-se als 10 o 15 anys de què es produeixi la lesió.

Clínica: disnea, angina de pit i mort súbita

 

5. Hipertensió arterial

 

Malaltia que es va començar a conéixer quan es va inventar l'esfigmomanòmetre (1896).

Parlem d'hipertensió quan la tensió màxima supera els 260 mmHg i la mínima supera els 96 mmHg. Hi ha dos tipus: la primària, que representa el 90% de les hipertensions i és de causa desconeguda; i la secundària, que representa el 10% i són de causa coneguda: afectació de la parènquima (teixit renal); afectació vascular al ronyó; glomerulonefritis (inflamació del glomèrul renal); tumors renals; traumatismes renals; uropatia obstructiva i hidronefrosi (parlem d'uropatia quan hi ha una obstrucció de les vies urinàries que produeixen una hidronefrosi, és a dir, el ronyó augmenta de volum per l'acúmul de líquid); càlculs renals; Cushing (augment del cortisol); malaltia de Conn (hiperaldosterisme primari, és a dir, augment de l'aldosterona); feocromocitoma (augment de l'adrenalina i de la noradrenalina), hipertiroidisme; acromegàlia o gegantisme; eclàmpsia o toxèmia de l'embaraç (es caracteritza per la hipertensió, edemes i proteinúria); augment de la pressió intracraneal; efectes secundaris a alguns medicaments (anticonceptius, glucocorticoides, mineralcorticoides, antidepressius tricíclics); intoxicacions per plom; abús d'ingesta de sal; vellesa (degut a la rigidesa de les seves artèries).

Clínica: respecte als símptomes neurològics, poden aparèixer cefalees, vermellor a la cara per vasodilatació capil.lar generalitzada, sudoració profusa i visió borrosa; respecte als símptomes càrdio-vasculars, pot existir taquicàrdia, fatiga, disnea, batec cardíac molt intens, angina de pit o infart de miocardi; respecte als símptomes renals, es pot observar proteïnúria, hematúria i infeccions urinàries recurrents.

 

6. Pericarditis

 

Malaltia del pericardi sigui o no d'origen inflamatori o infecciós. Pot aparèixer per diferents causes: idiopàtica (de causa desconeguda); artritis reumatoide (malaltia que afecta a les articulacions, de causa autoinmune, cursa a brots, perd força i afecta a altres òrgans com el ronyó, l'iris i el pericardi); esclerodèrmia (la pell de la cara i de les mans es torna rígida i fa que el rostre sigui anímic); malalties neoplàssiques, com el càncer broncogènic, el càncer de mama i els linfomes; traumatismes; infeccions víriques o tuberculoses; hemodiàlisi (renovació de la sang a les persones que presenten insuficiència renal); urèmia (augment de la urea en sang deguda a una insuficiència renal); amiloidosi; reaccions immunològiques provocades per medicaments (anticoagulants, àcid nicotínic i hidrolacina); infart de miocardi; ruptura cardíaca.

Respecte a les manifestacions clíniques, la pericarditis evoluciona d'aguda a constrictiva. A la pericarditis aguda, es pot observar dolor toràcic d'intensitat variable i de localització retroesternal; febre si és de causa infecciosa.

En l'auscultació, aparició d'un frec pericàrdic

En l'electrocardiograma, elevació del segment ST, inversió de l'ona T i depressió del segment PR.

A la placa de tòrax s'observa una silueta cardíaca augmentada degut al vessament pericàrdic.

A l'electrocardiograma, els voltatges són baixos perquè el líquid dificulta la transmissió i la intensitat disminueix.

A l'ecocardiograma es pot distingir el cor del líquid.

Es produeix un taponament cardíac quan el líquid que es troba a l'espai pericàrdic dificulta l'ompliment del cor, no deixa fer els moviments de sístole i diàstole. A la pericarditis constrictiva, els moviments del cor es troben dificultats i, en especial, l'ompliment del cor. Hi ha un taponament per teixit fibrós i el cor es torna rígid. Les causes més freqüents són: idiopàtica; càncer de pulmó i càncer de mama

 

7. Endocarditis

 

Afectació de les capes internes del cor, concretament de les vàlvules cardíaques, perquè es troben formades per endocardi. Està produida per l'acúmul de fibrina, plaquetes i microorganismes que s'adhereixen a les vàlvules. Es mortal a la majoria dels casos, si no es tracta. Per què es produeixi lesió d'una vàlvula (endocarditis) ha d'existir una patologia prèvia de la vàlvula (cicatrius, vàlvules que pateixen traumatismes freqüents, etc.). Pot aparéixer després de manipulacions odontològiques i d'exploracions gènito-urinàries; acostumen a aparèixer al cap de dues setmanes de les manipulacions.

La seva clínica consisteix en: febre i buf si és d'origen bacterià; es poden produir microembòlies; manifestacions cutànies, com lesions nodulars que són petites i doloroses; esplenomegàlia; manifestacions músculo-esquelètiques, com les miàlgies i lumbàlgies; manifestacions de tipus neurològic, secundaris a les ambòlies, com convulsions; infarts de miocardi i/o infarts pulmonars, degut a les embòlies.

Els agents infecciosos responsables són estreptococs, estafilococs, gèrmens gram-negatius i fongs.

Les causes poden ser: febre reumàtica; cardiopaties congènites; cardiopaties degeneratives degudes a sífilis o la síndrome de Marfan; conseqüència de processos retrogènits, com el cateterisme valvular (introducció d'un catèter al cor) o la pròtesi valvular (implantació d'una pròtesi).

 

8. Arrítmies

 

Es detecten per auscultació, però sobretot, per l'electrocardiograma. Una arrítmia és qualsevol alteració en la transmissió de l'impuls nerviós. Es important sempre que ocasioni alteracions hemodinàmiques o simptomatologia. Es classifiquen:

8.1. Hiperactives

8.1.1. Taquicàrdia: el cor batega amb una freqüència major que l'habitual d'aquesta persona.

8.1.2. Fibrilació: Arrítmia molt ràpida (pot ser 200 batecs per minut) i totalment inefectiva. El múscul es contrau de forma ràpida, però no són contraccions totals. Usualment acaba amb aturades cardíaques.

8.2. Hipoactives

8.2.1. Bradicàrdies: el ritme cardíac és més lent.

8.2.2. Bloqueig: de sobte, hi ha un punt on la conducció elèctrica cardíaca s'atura i la persona pateix una síncope.

 

9. Miocardiopaties

 

Malaltia de la musculatura cardíaca. Tipus:

9.1. Miocardiopatia congestiva

Es produeix un augment en el volum de la cavitat cardíaca perquè la paret muscular s'ha aprimat. S´observa: a l'electrocardiograma, els voltatges són baixos; a l'ecocardiograma, un augment de la cavitat cardíaca i que la paret és més prima. Les principals causes són la ingesta d'alcohol, l'embaraç, infeccions per virus, diftèria o toxoplasma, miopaties idiopàtiques

9.2. Miocardiopatia restrictiva

Similar a la pericarditis congestiva. El cor perd elasticitat i, per tant, costa d'omplir. Les principals causes són amiloidosi (dipòsit de teixit amiloide), hemocromatosi (acúmul de ferro). La clínica consisteix en insuficiència cardíaca dreta i altres símptomes en funció de la causa que l'ha provocat.

9.3. Miocardiopatia hipertròfica:

Augment del volum cardíac, podent afectar a tot el cor o només a una part. La clínica consisteix en insuficiència cardíaca esquerra per dos motius: el primer, perquè es produeix una disminució del volum sistòlic degut a l'obstrucció a la sortida de la sang pel ventricle, i com a conseqüencia de la hipertròfia; la segona, perquè hi ha un refluxe mitral.