Hematologia

 

1. La sang

 

Suspensió de cèl.lules sanguínies en un medi líquid anomenat PLASMA. Les cèl.lules es formen a la medul.la òssia, després passen al torrent sanguini, on realitzen les seves funcions i, finalment, els MACROFAGS, que formen part del SISTEMA RETICULO-ENDOTELIAL, les eliminen per fagocitosi.

Anomenem hematologia a la ciència que estudia la sang, els seus components i funcions.

 

2. Composició de la sang

 

La sang és formada per un medi aquós d'aigua amb electròlits que transporta en suspensió cèl.lules, nutrients i altres compostos químics amb activitat biològica.

2.1. Cèl.lules sanguínies: ERITRÒCITS -o hematies o glòbuls vermells, és a dir, la sèrie vermella-, LEUCÒCITS -o glòbuls blancs, és a dir, la sèrie blanca- i els TROMBOCITS -o plaquetes, és a dir, la sèrie plaquetar-.

2.2. Plasma: format per aigua que té en suspensió sals minerals, principis immediats, vitamines i les cèl.lules sanguínies.

 

3.Funcions

 

Les principals funcions de la sang són:

-Transportar oxigen i diòxid de carboni

-Transportar nutrients, hormones i altres compostos amb activitat biològica.

-Regular el pH

-Vinculitzar els productes del catabolisme cel.lular

-Controlar la pressió osmòtica

-Defensa

-Mantenir la temperatura corporal

-Controlar les hemorràgies i les coagulacions

 

4. Sèrum i plasma

 

L’extracció de sang es realitza amb el pacient en decúbit supí, després de 10 minuts de repòs. Es col·loca el compressor a uns 10-15 cm per sobre de la zona de punció i es procedeix a l’extracció de mostra venosa immediatament, ja que una compressió perllongada pot conduir a hemoconcentració. La punció té lloc a una de les següents venes: cubital medià, cefàlica o basílica (Figura 36).

 

 

Quan es realitza una extracció de sang, aquesta és emmagatzemada en tubs estèrils que poden contenir o no anticoagulant, essent el més emprat EDTA.

 

4.1. El sèrum

El sèrum és el sobrenedant obtingut a partir d´una mostra de sang total, sense ser tractada amb anticoagulant. Per tant, el procés d'extracció de la fase aquosa es realitza després de la formació del coàgul. Això implica que queden retinguts al coàgul, a més de les sèries vermella, blanca i plaquetar, tots els participants en la formació del coàgul: fibrinogen i sodi.

Després de la formació del coàgul, es procedeix a centrifugar la mostra per tal de precipitar el coàgul al fons del tub, quedant un líquid a la superfície anomenat sobrenedant, que correspon a sèrum.

L´electroforesi es realitza en sèrum, ja que el traçat electroforètic de l´albúmina es veuria alterat per l´aparició de fibrinogen.

 

4.2. El plasma

El plasma és el sobrenedant obtingut a partir d´una mostra de sang total tractada amb anticoagulant. Es el 55% aproximadament del hematocrit i es troba formada en un 90% per aigua i un 10% de sals minerals en estat iònic: sodi, potassi, calci, magnesi, clorur, fosfats i carbonats.

Després de la introducció de la sang en un tub amb anticoagulant, es centrifuga la mostra per tal de precipitar els eritròcits i les plaquetes al fons del tub, quedant  a la superfície dues fases: un anell blanc per sobre del precipitat (interfase) que s'anomena Buffy-coat i correspon a la sèrie blanca, utilitzada en estudis genètics; per sobre d'aquesta capa blanca gelatinosa, es troba el sobrenedant anomenat plasma, que conté els participants en la coagulació (fibrinogen i sodi).

La determinació del sodi és important en persones amb hipertensió arterial, ja que la sal presenta un gran poder osmòtic i el seu augment significa l´atracció de líquid extravascular cap l´interior dels vasos, augmentant el volum de fluid sanguini i, per tant, produint hipertensió arterial.

En canvi, el potassi és intracel.lular; per aquest motiu, els sèrums no han d´estar hemolitzats en la seva determinació, ja que haurien valors falsos.

El plasma s´empra per les proves de coagulació, ja que conté tots els factors de coagulació. També s´empra en la determinació de proteïnes totals, ja que posseeix les proteïnes implicades en la coagulació.

 

 

5. Propietats físiques de la sang

 

5.1. La viscositat. Resistència que tenen els fluids a deformar-se sota l´acció de forces externes. Podem comparar la viscositat en una escala, on l´aigua presenta el valor 1 g/ml i la sang total de 3 a 4 g/ml.

Es una propietat transcendental, ja que si el cor es troba amb una sang de major viscositat, de l´ordre de 6 a 7 g/ml, requereix major força per exercir pressió sobre aquesta.

5.1.1. Viscositat sanguínia total (VS). L´augment de la viscositat depèn de les cèl.lules: com major sigui el nombre, major és la viscositat. Aquest augment s´observa amb l´hematocrit, on el 40% és la situació normal. Si augmenta, indica un increment de les tres sèries:

-Policitèmia: sèrie vermella

-Leucèmia: sèrie blanca

-Trombocitosi: sèrie plaquetar

Es produeix una policitèmia compensadora en malalts respiratoris, per tal de compensar la manca d´oxigen.

5.1.2. Viscositat plasmàtica (VP). L´afectació és a nivell de proteïnes plasmàtiques: hi pot haver un augment d´albúmina, de fibrinogen o de globulines; entre aquestes últimes, cal destacar la hipergammaglobulinèmia, que pot ser de dos tipus:

-Policlonal, que fa referència a un grup d´anticossos.

-Monoclonal, que fa referència a un únic tipus d´immunoglobulina.

Un augmenta de la VP condiciona un augment de la VS, però aquesta situació no és recíproca: un augment de la VS no implica un augment de la VP.

 

5.2. La VSG: Velocitat de sedimentació globular. Prova pre-operatòria que es defineix com la velocitat a la que els glòbuls sedimenten. Donada una mostra de sang total tractada amb citrat 1/4, a mesura que passa el temps, els glòbuls descendeixen i van deixant enrere un sobrenedant, que és el plasma. Els glòbuls que sedimenten són, fonamentalment, hematies. Per tant, també la podem definir com la longitud que recorren els glòbuls en una hora.

Unitats de la VSG: mm/h (mil.límetres de glòbuls per hora)

5.2.1.Sedimentació. Procés que depen de 3 paràmetres o fases:

-Hemaglutinació (HA): els hematies s´uneixen, sedimentant així amb major rapidesa.

-Sedimentació: l´apilament d´hematies descendeix

-Acumulació: quan arriben a la base, no poden descendir més i s´acumulen al fons. Tot allò en l´organisme que condiciona un augment de la HA, influeix en un augment de la VSG.

5.2.2.Elements que influeixen en la VSG.

5.2.2.1. Elements de tipus orgànic:

5.2.2.1.1. Mida dels hematies: el volum normal d´un hematie és de 90 micròmetres al cub (normocitosi). Es produeix microcitosi quan el tamany és menor a aquest valor. Com menor sigui el seu tamany, major aglutinació d´hematies i, per tant, es produeix un augment de la VSG.

5.2.2.1.2. Potencial Z: la càrrega negativa que tenen els hematies en la seva superfície. Gràcies a aquesta, es repel.leixen i així es pot prevenir la HA. Si existeix microcitosi, disminueix el potencial Z perquè els eritrocits són menors i hi ha menor superfície de càrrega; per tant, augmenta la VSG.

5.2.2.1.3. Concentració d´algunes proteïnes:

-Fibrinogen i/o globulines: el fibrinogen i les globulines disminueixen el potencial Z, augmentant la HA i, per tant, també la VSG.

-Albúmina: manté el potencial Z. Si disminueix aquesta, el potencial Z també descendeix i, per tant, existeix un augment de la HA i de la VSG.

5.2.2.2. Factors de tipus tècnic:

5.2.2.2.1. Material del laboratori: les pipetes de VSG tenen unes característiques determinades; el calibre és estandaritzat, ja que com major sigui, major és la VSG; la longitud també es troba estandaritzada, ja que com major sigui, major VSG; i la inclinació de la pipeta també és estandaritzada: ha de ser vertical, ja que com major sigui la inclinació, major VSG.

5.2.2.2.2. Anticoagulant: el citrat és l´anticoagulant que menys interfereix, en una quantitat estandaritzada (1/4).

5.2.2.2.3. Temperatura: ambiental, ja que conservada a 4ºC disminueix la VSG.

5.2.3.Valoració/interpretació de la VSG. Les xifres normals són de 0 a 11 mm/h, augmentant uns 3 mm/h cada 10 anys; entre els 50 i els 60 anys d´edat, s´espera una VSG de 20 mm/h. A més, la VSG augmenta amb l´embaraç, de l´ordre de 40 a 45 mm/h. En condicions patològiques, sempre que hi hagi un procés inflamatori o infecciós, ja sigui de tipus agut o crònic, existeix un augment de la VSG per microcitosi, disminució d´albúmina o augment de fibrinogen/globulines. En el cas de patologia crònica, la VSG és una eina de pronòstic, ja que si es manté la seva magnitud, la situació és estabilitzada; si augmenta, significa deteriorament progressiu; i, finalment, si disminueix, implica millora. A més, la VSG augmenta en la majoria dels processos tumorals i neoplàssics, incloses les sanguínies.

 

5.3.Volèmia. Volum total de sang, tot i que també s´ha de tenir en compte el volum plasmàtic. Existeixen 3 paràmetres que, en base de la volèmia, poden ser enganyosos: l´hematocrit, l´hemoglobina i el nombre total de cèl.lules.

	ERROR	NORMAL	ERROR
VP	Disminuit	Normal	Augmentat
NOMBRE DE CEL.LULES	Normal	Normal	Normal
N / mm3	Augmentat	Normal	Disminuit
HEMATOCRIT	Augmentat	Normal	Disminuit
HEMOGLOBINA	Augmentat	Normal	Disminuit

 

Les situacions varien pels volums. Parlem d´anèmia i policitèmia verdaderes quan el volum plasmàtic és normal. Per tant, hem de determinar VP.

 

 

Bibliografía

[41] Informació tècnica dels tubs Vacutainer®

http://www.bd.com/vacutainer/products/venous/plus_plastic_tubes_docs.asp