Recerca de Compostos d’Interès Farmacèutic Procedents de Microorganismes Marins (II). Aplicació Biomèdica.

 

1. La Indústria Farmacèutica

 

La indústria farmacèutica dedica un gran capital a la investigació de nous productes pel tractament i la prevenció de malalties, molts dels quals es troben a l’abhast del consumidor sense necessitat de prescripció mèdica que, juntament amb les patents, proporcionen una molt generosa font d’ingressos. Per tant, és un sector empresarial molt rentable i amb elevada influència a nivell internacional. No obstant, les inversions necessàries per la comercialització d’un nou fàrmac són astronòmiques, degut al gran nombre d’assaigs clínics que es requereixen, conseqüència d’una legislació estricta.

Els fàrmacs són usualment compostos orgànics que poden ser sintetitzats mitjançant reaccions independents –de química clàssica- o poden ser compostos procedents d’organismes o derivatitzacions d’aquests -objectiu de la biotecnologia-.

L’estèreo-selectivitat és un factor a considerar en quant a l’acció terapèutica o toxicitat d’un medicament. L’estudi d’aquest camp ha permès obtenir fàrmacs amb millor tolerabilitat, farmacocinètica, biodisponibilitat i menors interaccions sobre el metabolisme. Val a dir que el control de l’estèreo-selectivitat és més senzill aplicant la biotecnologia respecte a la química clàssica.

A l’actualitat, la indústria farmacèutica representa el sector amb major lucre. Al 2010, només a Catalunya, es va registrar una facturació de receptes que superava els 13 milions d’euros, xifres que no contemplen els fàrmacs accessibles al públic, tals com els complexos vitamínics, els productes “hipoal.lergènics”, alguns antihistamínics, suplements dietètics, productes habituals a les farmacioles, i un gran etcètera. A la taula 1, podem observar la inversió sanitària en medicaments receptats.

  

Actualment, la indústria farmacèutica centra el seu interès principalment en productes pel tractament del càncer, malalties del sistema nerviós central, les infeccions víriques, les malalties de l’aparell circulatori i a la recerca de nous microbicides per la lluita contra els patògens resistents. Tots aquests objectius són mals que afecten majoritàriament als països desenvolupats, on generen més beneficis.

 

2. Productes d'interès farmacèutic

 

2.1. Microbicides i el problema de resistència de patògens

2.1.1. Microorganismes resistents a microbicides.

Els microorganismes evolucionen, són seleccionats per adaptació a les condicions ambientals i es reprodueixen. La descendència tenen característiques diferents als progenitors i que els hi confereix una avantatge selectiva respecte als homòlegs dels seus predecessors. L’aparició al medi de productes microbicides és una pressió selectiva que indueix a l’aparició de soques resistents al llarg del temps.

2.1.2. Patògens resistents a antibiòtics: els superbacteris

La resistència a antibiòtics pot produir-se per selecció a través de mutacions, o mitjançant la introducció d’un plàsmid que conté un gen que codifica proteïna anti-antibiòtic. Un cop generada la informació genètica, els bacteris poden transmetre els gens implicants en la resistència per transferència horitzontal (per intercanvi de plàsmids) o vertical (herència a la descendència, produint-se una generació resistent).

Des de la dècada de 1940 s’han desenvolupat antibiòtics derivats de les molècules originals, anomenats “generacionals”, que han oferit una eficàcia limitada en el temps, ja que els microorganismes s’adapten i desenvolupen resistència al nou fàrmac. A efectes pràctics, un antibiòtic comença a ser ineficaç quan el fàrmac és emprat de manera massiva; degut a què la vida del bacteri pot ser d’uns 20 minuts, la freqüència de mutació en poblacions en contacte amb el fàrmac potencia la síntesi de proteïnes que contrarresten els efectes de l’antibiòtic.

2.1.3. Els Plàsmids

Els plàsmids són molècules d’ADN extracromosòmic circular que es repliquen i es transcriuen de manera independent de l’ADN cromosòmic. Es troben usualment en bacteris i la seva mida pot variar de 1 a 250 kb, existint un nombre variable però aproximadament constant de còpies per bacteri [3].

Els plàsmids contenen informació genètica addicional –no vital per la supervivència de l’hoste-, conferint una avantatge selectiva i important per l’adaptació dels bacteris a noves condicions ambientals. Un exemple són els gens de resistència als antibiòtics.

2.1.4. La Resistència a l’Ampicil.lina

L’ampicil.lina és una aminopenicilina, quina activitat antimicrobiana es centra als bacteris gram-negatius. La rigidesa de les parets d’aquests microorganismes és deguda a una capa de peptidoglicà. Les penicil.lines inhibeixen l’estadi final de síntesi de les unions creuades del peptidoglicà, que té lloc fora de la cèl.lula i és catalitzada per la transpeptidasa; les penicil.lines actuen contra aquest enzim i són més actives contra els bacteris que es troben creixent en la fase exponencial del seu creixement, tenint efecte mínim en la fase estacionària –en la qual se suprimeix la síntesi de peptidoglicans- [3].

Un mecanisme de resistència a l’ampicil.lina es basa en una proteïna penicilina-β-lactamasa, codificada pel gen amp-r. Aquesta proteïna de 286 aminoàcids, amb activitat enzimàtica tipus hidrolasa (EC=2.5.2.6), hidrolitza l’enllaç amida cíclic de l’anell β-lactàmic. Les β-lactamases es troben en petites quantitats en l’espai periplàsmic, i poden ser codificades pel cromosoma bacterià o per plàsmids. Els primers 23 residus són una seqüència senyal que es perd durant la translocació de la proteïna al periplasma [3]. Una colònia transformada segrega al medi suficient β-lactamasa per hidrolitzar l’antibiòtic proper, creant una zona protegida on les colònies sensibles a l’antibiòtic poden crèixer –colònies satèl.lit de bacteris no transformades-. La carbenicilina és un antibiòtic β-lactam més resistent a la β-lactamasa [3].

2.1.5. Impacte sobre la salut pública i el medi ambient

Els antibiòtics i, en general, els productes antimicrobians o microbicides s’empren com a teràpia efectiva contra els malalties infeccioses, inhibint el creixement o causant la seva mort. Atès que actuen sobre procariotes, presenten una escassa o nul.la acció sobre les cèl.lules eucariotes i, per tant, no són nocius per l’home i els seus efectes secundaris es limiten majoritàriament a reaccions al.lèrgiques [5].

L’abús en el tractament de petites infeccions humanes amb antibiòtics i la seva extensa aplicació en fumigació agrícola i en productes de neteja quotidians han portat al desenvolupament de resistència bacteriana. L’enorme pressió evolutiva que genera l’ús d’antibiòtics i altres microbicides en medicina, agricultura, ramaderia i neteja és la principal causa de l’aparició de soques resistents. La resistència bacteriana i altres microorganismes enfront a microbicides perjudica la salut pública en quant a la pèrdua de capacitat de protecció enfront a patògens [4]. Si no es controlen les resistències microbianes, s’incrementa la morbilitat, la mortalitat i el cost de la sanitat, i es perd efectivitat en el tractament de pacients posteriors [5].

A més, la globalització a permès la disseminació per tot el planeta de microorganismes resistents, de manera que ens enfrontem a malalties originades a altres latituds, amb la mancança de la “convivència” entre els humans i els seus microorganismes “territorials” que permet una certa “tolerància” no patogènica, i la resistència dels nous microorganismes “desconeguts” als microbicides emprats usualment a cada territori [5].

A més, l’ús ingent de productes antimicrobians han propiciat la pèrdua de l’equilibri de les poblacions microbianes del medi natural. Atès que els microorganismes secreten substàncies químiques que els hi confereix una avantatge enfront els seus predadors o competidors, la resistència a aquestes afecta a la població productora. Per tant, l’aparició de soques multirresistents a microbicides no és només un problema de salut pública, sinó que també afecta a la sostenibilitat del medi ambient [4].

La solució a aquest problema passa inevitablement per la convivència amb els microorganismes i no per l’exterminació d’aquests [5].

2.1.6. Estratègies contra les infeccions humanes per patògens

L’extensa aplicabilitat dels agents antimicrobians dificulta molt el control del seu ús i l’aplicació de mesures de correcció enfront aquesta situació. S’han concertat estratègies a nivell mundial que tenen l’objectiu d’evitar l’aparició de més soques microbianes multirresistents; algunes de les aplicables a la medicina són: programes de control d’ús d’antibiòtics, amb estudis sobre patògens, sensibilitats i resistències de l’hàbitat proper; evitar l'automedicació dels pacients per evitar l’ús indiscriminat del microbicides; la rotació cíclica d'antimicrobians per restringir l'ús d'un tipus en concret durant un temps per propiciar la desaparició de les soques resistents; finalment, la recerca de nous compostos antimicrobians.

2.1.7. Tractaments alternatius a les teràpies actuals

Les bacteriocines, els pèptids antimicrobians i els bacteriòfags són potencials substituts dels compostos microbicides [6,7].

Les bacteriocines són compostos bacterians de naturalesa proteica, que són letals pels bacteris que no pertanyen a la soca productora. Són un grup molt heterogeni, alguns de 19 a 37 residus aminoacídics, d’altres amb pesos moleculars superiors a 90 kDa; la majoria contenen aminoàcids inusuals procedents de modificacions post-traduccionals. A diferència dels antibiòtics, les bacteriocines es troben presents de manera natural a alguns aliments i poden tenir un paper important en la flora bacteriana intestinal [6]. Un exemple és la nisina, produïda per algunes soques de Lactococcus lactis, amb una aplicació industrial com additiu alimentari.

La utilització de soques productores de bacteriocines en comptes del principi actiu constitueix una optimització econòmica; tindria aplicació en la teràpia de malalties intestinals amb les soques productores de bacteriocines inoculades en l’aliment o pinso [6]. No obstant, també s’han observat resistències a bacteriocines que poden induir resistència a antibiòtics [6]. Per tant, el seu potencial ha de ser investigat amb profunditat abans de recomanar el seu ús.

Els pèptids antimicrobians de mida petita es produeixen aparentment a tots els organismes. Són pèptids de petit pes molecular, de 1 a 5 kDa. La seva estructura usualment conté elements que faciliten la interacció amb la part de la membrana cel.lular carregada negativament, però el seu mode d’acció varia segons l’organisme diana. S’ha observat que alguns gens poden conferir resistència a aquestes substàncies [6].

Com en el cas de les bacteriocines, els pèptids antimicrobians són degradats per enzims proteolítics; per exemple, les defensines o bactenecines produïdes a l’epiteli –contra els microorganismes associats a la seva superfície- són degradades probablement degut als seus efectes tòxics sobre les pròpies cèl.lules epitelials. Per tant, per la seva utilització com a fàrmac caldria una modificació química que augmenti la seva resistència a la proteòlisi o l’administració en càpsules que retardin la seva degradació [6].

Els bacteriòfags són virus que infecten a bacteris i, per tant, tenen una potencial aplicació com a teràpia fàgica contra infeccions bacterianes en eucariotes pluricel.lulars. No tots els fags són apropiats per la teràpia fàgica: alguns no lisen l’hoste i altres s’integren al genoma bacterià temporalment, en quin cas pot participar en modificacions gèniques, que puguin propiciar la resistència a microbicides de l’hoste [6].

L’atractiu de la teràpia fàgica resideix en l’especificitat dels fags pels bacteris hoste, degut a l’existència de determinats receptors a la superfície del bacteri diana [6]. S’han realitzat estudis en què la teràpia amb un fag o amb un cocktail d’aquests ha resultat exitosa enfront algunes infeccions bacterianes intestinals. No obstant, un gran impediment a aquestes teràpies és la resposta immune de l’organisme eucariota pluricel.lular contra el fag; addicionalment, els receptors del bacteri patògen requerits pel fag –mostrats en condicions estàndar del laboratori- poden no expressar-se en condicions fisiològiques; a més, l’enorme densitat poblacional del tracte digestiu dificulta que el fag pugui trobar la seva diana [6]. Aquests són alguns dels impediments dels bacteriòfags que limiten el seu potencial com a teràpia fàgica contra infeccions bacterianes.

Alguns bacteriòfags segreguen lisines, enzims que digereixen la paret bacteriana en bacteriòfags lítics. Les lisines s’han emprat exitosament en alguns animals model pel control de bacteris patògens resistents a antibiòtics que infecten mucoses i teixit gastrointestinal. Els principals avantatges enfront els antibiòtics són la seva especificitat de diana sense afectar la flora normal, el baix desenvolupament de resistència a aquests compostos i l’habilitat de lisar la diana [7].

Atès que no tenen seqüències senyal, no es transloquen a través de la membrana plasmàtica per atacar el substrat sobre el peptidoglicà, sinó que el seu moviment es controla per un segon producte gènic del fag anomenat holina. Aquest pèptid es va acumulant al citoplasma a mesura que el fag es replica; en un moment determinat, s’inserta a la membrana plasmàtica, formant illes que van trencant l’estructura de la membrana, permetent que la lisina pugui accedir al peptidoglicà. Estudis amb microscopia electrònica mostren que l’efecte de la lisina és deguda a la formació de forats a la paret cel.lular degudes a la digestió del peptidoglicà [7]. L’elevada pressió interna a les cèl.lules bacterianes es controla mitjançant l’entrellaçat de la paret cel.lular; la pèrdua d’integritat de la paret produeix l’extrusió de la membrana citoplasmàtica i la conseqüent lisi hipotònica [7].

La vida promig de les lisines és d’uns 20 minuts. Per tal d’emprar terapèuticament aquestes substàncies, caldria fer una modificació estructural que permeti un temps de vida mitja superior. Un altre inconvenient és la generació d’anticossos anti-lisines IgG per part de l’organisme. Addicionalment, alguns bacteris poden desenvolupar resistència a les lisines per la producció de substàncies inhibidores [7].

No obstant això, les lisines tenen un potencial d’aplicació important enfront les infeccions per patògens gram positius en ambients controlats, tals com els hospitals. Les lisines són bastant termoestables (per sobre dels 60ºC), la seva producció en estat pur és relativament senzilla i en grans quantitats [7].

 

2.2. Nous fàrmacs d’interès actual

L’extracció de principis actius a partir de plantes pel tractament de malalties humanes és una pràctica mil·lenària. En l’actualitat, la cerca de productes naturals cobreix la mancança d’alternatives obtingudes sintèticament –amb la conseqüent contaminació colateral del medi ambient-. Atès que els microorganismes s’accepten actualment com una font renovable de recursos per la producció de compostos bioactius, l’exploració dels hàbitats marins i oceànics esdevé una font potencial pel desenvolupament de nous fàrmacs.

L’ambient marí representa una font quasi inexplorada de nous microorganismes productors en potència de metabòlits secundaris bioactius. La recerca de les propietats físico-químiques d’aquests metabòlits i de les aplicacions biotecnològiques –principalment a la indústria farmacèutica- es fonamenta en la immensa competència dels microorganismes marins [16].

Els oceans han estat l’origen de la vida, quines formes primitives romanien en una “sopa primordial”. Els organismes que hi habiten presenten una elevada diversitat en fisiologia i adaptacions metabòliques; la producció de metabòlits bioactius és una d’aquestes adaptacions, que proporciona una avatatge en la supervivència contra possibles predadors [16].

Després de 10 anys de treball intensiu, el Projecte pel Cens de Vida Marina ha estimat que les espècies pluricel.lulars són de 230.000 a 250.000 i els microorganismes unicel.lulars o multicel.lulars són entre un milió i decenes de milions, essent la majoria no cultivables amb mètodes actuals. L’elevada biodiversitat marina indica una potencial font de nous compostos d’interès biotecnològic [20].

Hi ha una necessitat urgent per la cerca de nous fàrmacs pel tractament de malalties, en especial nous antibiòtics que arrangin el problema de la resistència en bacteris patògens, anti-neoplàssics i tractaments per malalties neuro-degeneratives [20].

2.2.1. Agents citotòxics: anticancerígens i antitumorals

Els fàrmacs antineoplàssics són compostos que inhibeixen el desenvolupament, creixement o proliferació de cèl.lules tumorals. La majoria procedeixen de fonts naturals, com les esponges i els coralls i gran part dels que procedeixen de microorganismes marins encara no han finalitzat la fase clínica [11]. Alguns exemples s’exposen a continuació i es sumaritzen a la taula 4.

Els compostos amb activitat antineoplàssica produïts per bacteris són també microbicides. Myxobacteria fulvus produeix dos antibiòtics estructuralment relacionats que presenten activitat contra algunes línies cel.lulars tumorals: el bitiazol KR-025 i el mixotiazol. Algunes soques de Streptomyces produeixen antibiòtics antitumorals del grup de les actinomicines, com la Streptazona A. L’actinomicet Nocardia brasiliensis sintetitza un compost antifúngic i citotòxic anomenat Brasilidina A. El cianobacteri Lyngbya majuscula produeix un compost citotòxic anomenat Lyngbyabelina A, a més de l’antifúngic i antitumoral Curacina A [11].

2.2.2. Microbicides

Els microbicides més importants a la indústria farmacèutica són els antibiòtics, els antifúngics i els antivirals.

2.2.2.1. Antibiòtics. El terme antibiòtic descriu tots els compostos amb la capacitat de lisar –bactericides- o inhibir el creixement –bacteriostàtics- dels bacteris. Actualment, els bacteris del gènere Myxobacteria són els productors majoritaris de nous antibiòtics, com les Miuranemides A i B [12]. Un exemple d’altres microorganismes que sintetitzen antibiòtics és el fong Exophiala pisciphila, associat a l’esponja Mycale adhaerens, que produeix l’Exofilina A [13]. Els microorganismes marins es troben constantment sotmesos a infeccions pels bacteris patògens del medi i responen sintetitzant compostos orgànics complexos amb activitat antibiòtica, que tenen la característica de ser estables a les condicions extremes dels mars i oceans i de tenir un efecte potent –degut a l’efecte de dilució de les elevades masses acuoses que conformen els mars i oceans- [14]. Els metabòlits amb efecte antibiòtic es poden classificar segons la seva estructura en pèptids ribosomals, pèptids no ribosomals, alcaloids, policètids i terpens [14].

Els pèptids no ribosomals són sintetitzats per complexos proteics multifuncionals anomenats Nonribosomal Peptide Synthetases (NRPS). Alguns exemples d’aquest grup són: el Bogorol A, aïllat del bacteri marí Bacillus laterosporus, identificat per la seqüència d’ARNr 16S en mostres de teixit d’un cuc desconegut que resideix al sediment marí a les rodalies de l’illa Lolata (Nova Guinea); l’Emericelamida A, segregat pel fong Emericella sp, identificat emprant la seqüència d’ARNr 18S en mostres de la superfície de l’alga verda Halimeda sp. (Nova Guinea) [14].

Els policètids són productes naturals generats per enzims policètid-sintetases (PKS), que empren acetat i propionat com a monòmers. Un exemple d’aquest grup és l’Abissomicina C, produïda per l’actinomicet Verrucosispora sp [14].

Els alcaloids són compostos naturals de naturalesa alcalina que contenen nitrogen, majoritàriament derivat d’aminoàcids. Un exemple d’aquest grup és el Marinopirrol A, produït per un bacteri del gènere Streptomyces, recol.lectat al sediment de la costa de La Jolla (Califòrnia) [14].

Finalment, els terpens són una classe de compostos formats per unitats d’isoprè, essent els monòmers el dimetilalilpirofosfat (DMAPP) i l’isopentenilpirofosfat (IPP), derivats de la ruta metabòlica del mevalonat o del desoxixilulosa-fosfat. L’addició consecutiva d’unitats d’isoprè genera monoterpens, sesquiterpens, diterpens, etc [14].

2.2.2.2. Antifúngics. Els productes antifúngics o antimicòtics són compostos que tenen la capacitat d’inhibir el creixement de fongs patògens o produir la seva lisi. El gènere Myxobacterium és una font quantiosa de metabòlits secundaris amb activitat microbicida. En la cerca d’agents bioactius de Myxobacterium marins, es va purificar i caracteritzar l’antifúngic haliangicina [15]. Un altre exemple és la Tambjamina, un pigment groc amb activitat antifúngica, sintetitzat per Pseudoalteromonas tunicata. Aquest principi actiu es va aïllar d’invertebrats marins, tot i que el microorganisme productor es troba colonitzant la seva superfície [16].

2.2.2.3. Antivirals. Els tractaments per algunes malalties infecciones són limitats, sobretot les causades per alguns virus patògens. En els últims 10 anys, es van aconseguir comercialitzar 40 fàrmacs antivirals, majoritàriament d’extractes de plantes. El monitoreig de productes naturals derivats d’espècies marines amb activitat antiviral ha aportat centenars d’extractes actius, la majoria dels quals es troben encara a la fase clínica [17]. Els agents anitivirals marins (MAVAs) representen una font natural marina quin ús potencial inclou les següents aplicacions: el control de virus enteropatogènics i la quimioteràpia de malalties virals humanes i animals [17].

Molts bacteris marins produeixen exopolisacàrids (EPS) com a estratègia pel creixement per adherència a aquestes superfícies. Són d’especial interès els que habiten en condicions extremes de pressió, temperatura i concentracions elevades de sulfur d’hidrogen i metalls pesants, com Alteromonas macleodii, Vibrio diabolicus i Alteromonas infernus, ja que produeixen compostos químics novedosos. Els exopolisacàrids sulfatats interfereixen en l’adsorció i penetració de virus als seus hostes i inhibeixen retrotranscriptases. Són exemples EPS-1 i EPS-2, aïllats de Bacillus licheniformis i Geobacillus thermodenitrificans, respectivament [17]. També s’han aïllat fongs productors de compostos amb activitat antiviral. Són exemples l’equisetina (Fusarium heterosporum), la sansalvamida A (Fusarium sp.) i els pèptids lineals Halovir A, B, C, D i E (Scytidium sp) [17].

 

Bibliografía i recursos web

[1] Margesin, R.; Schinner, F. “Potential of halotolerant and halophilic microorganisms for biotechnology”. Extremophiles (2001) 5: 73-83.

[2] Penesyan, A.; Kjelleberg, S.; Egan, S. “Development of Novel Drugs from Marine Surface Associated Microorganisms”. Mar.Drugs (2010) 8: 438-459.

[3] “Molecular Cloning. A Laboratory Manual”. Sambrook & Russell. Cold Spring Harbor Laboratory Press. Third Edition (2001)

[4] Gervas, J. “La resistencia a los antibióticos: un problema de salud pública”. Atención Primaria (2000) 25:589-596.

[5] Pastor-S|nchez, R. “Alteraciones del nicho ecológico: resistencias bacterianas a los antibióticos”. (2006). Web: http://www.doyma.es

[6] Joerger, R.D. “Alternatives to antibiotics: bacteriocins, antimicrobial peptides and bacteriophages”. Poultry Science (2003) 82:640-647

[7] Fischetti, V.A. “Bacteriophage Lysins as Effective Antibacterials”. Curr Opin Microbiol (2008) 11(5):393-400

[8] Lane, A.L.; Moore, B.S. “A sea of biosynthesis: marine natural products meet the molecular age”. Nat Prod Rep (2011) 28:411-428

[9] AEMPS. Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios. “Cómo se regulan los Medicamentos y Productos Sanitarios en España”. (2010).

[10] Madigan, M.T.; Martinko, J.M.; Parker, J. “Brock Biología de los Microorganismos”. Pearson Prentice-Hall. Edició 10.

[11] Kim, J.; Park, E.J. “Cytotoxic Anticancer Candidates from Natural Resources”. Curr.Med.Chem (2002) 2:485-537

[12] Iizuka, T.; Fudou, R.; Jojima, Y.; Ogawa, S.; Yamanaka, S.; Inukai, Y.; Ojika, M. “Miuraenamides A and B, Novel Antimicrobial Cyclic Depsispeptides from a New Slightly Halophilic Myxobacterium: Taxonomy, Production and Biological Properties”. J Antibiot (2006). 59(7):385-91.

[13] Doshida, J.; Hasegawa, H.; Onuki, H.; Shimidzu, N. “Exophilin A, a New Antibiotic from a Marine Microorganism Exophiala pisciphila”. J Antibiot (1996) 49(11):1105-1109.

[14] Hugues, C.C.; Fenical, W. “Antibacterials from the Sea”. Chemistry (2010) 16(42):12512-25.

[15] Fudou, R.; Iizuka, T.; Yamanaka, S. “Haliangicin, a Novel Antifungal Metabolite Produced by Marine Myxobacterium”. J Antibiot (2001) 54(2):149-52.

[16] Bhatnagar, I.; Kim, S.K. “Immense Essence of Excellence: Marine Microbial Bioactive Compounds”. Mar Drugs (2010) 8: 2673-2701.

[17] Yasuhara-Bell, J.; Lu, Y. “Marine Compounds and their Antiviral Activities”. Antiviral Research (2010) 26:231-240.

[18] Nunnery, J.K.; Mevers, E.; Gerwick, W.H. “Biologically active secondary metabolites from marine cyanobacteria”. Curr Opin Biotechnol (2010) 21(6):787-93.

[19] Wijesekara, I.; Kim, S.K. “Angiotensin-I-Converting Enzyme (ACE) Inhibitors from Marine Resources: Prospects in the Pharmaceutical Industry”. Mar Drugs (2010) 8:1080-1093.

[20] Hill, R.T.; Fenical, W. “Pharmaceuticals from marine natural products: surge or ebb?”. Curr Opin Biotechnol (2010) 21(6):777-9.

[21] Iizuka, T.; Jojima, Y.; Fudou, R.; Yamanaka, S. “Isolation of Myxobacteria from the marine environment” . FEMS Microbiol Lett (1998) 169(2):317-22.

[22] Gilbert, J.A.; Laberock, B.; Temperton, B.; Thomas, S.; Muhling, M.; Hughes, M. “Metagenomics”. Methods Mol Biol (2011) 733:173-83.

[23] Marwick, J.D.; Wright, P.C. Burgess, J.G. “Bioprocess Intensification for Production of Novel Marine Bacterial Antibiotics Through Bioreactor Operation and Design”. Mar Biotechnol (1999) 1:495-507.

-Pacific Research Center for Marine Biomedicine: http://www.prcmb.hawaii.edu/

-Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios (AEMPS): http://www.aemps.es/actividad/nosotros/home.htm

-Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat: http://www.msps.es/